La persistència de les pedres, Noemí Caballer i mOn mas

Hem crescut en un territori rural on el quotidià era surrealista. On les nostres àvies tallàven núvols amb tisores, les puces ens tatuaven constel·lacions a les cames, on festa més grossa era la matança del porc. El temps ballava al ritme de les collites, els contes s’explicaven a taula i l’oralitat ens omplia la cullera i ens escalfava la panxa.